NO CREGUES QU’ES LA LLUNA.
Al vore’t, m’enamorares,
aquella nit estrelada,
mirant el cel, eres tu,
esferica, llum furtada
en la que m’allumenaves,
no agotares la meua mirada,
encara, qu’el meu coll estiraves,
i la mar s’allumenava
en eixe feix de llum velada,
pintaves el cel, i les augüies.
Al vore’t, m’enamorares
subtilment disfrassada
en la nit i els nuvols.
Torna, mostra’m la teua mirada,
no em deixes esta nit.
No, no cregues que es la lluna,
eres tu, silenciosa, que,
caïes en el meu muscle ta cara.
F.Forner